ANDREU MARULL
Barcelona, 1969.
"A l'escola feia dibuixos del Mazinger Z per, a l'hora del pati, bescanviar-los per mitjos Bonys o Tigretons, que a casa no me'n deixaven menjar. També van tenir força èxit uns taurons que sabia fer pràcticament d'un sol traç. S'acabava d'estrenar Tiburón d'Spilberg".
De 1982 a 1987 aprenc del mestre Pablo Mañé, al seu taller, els rudiments del dibuix i de l'ofici de pintor.
Del 1987 al 1989 estudio escultura a l'acadèmia da Vinci de Barcelona. Durant dos anys també dibuixo seguit a les sessions amb model al Cercle Artístic Sant Lluc.
Del 1989 al 1992 estudio Història de l'Art a Bellaterra, a la UAB.
El 1992 em trasllado a Mèxic i em matriculo a la Facultat de Lletres de la UNAM, al DF, però sobretot faig llargs viatges a peu per deserts i muntanyes. M'acostumo a dibuixar en llibretes molt petites. A Mèxic publico, per primer cop, un dibuix en una revista universitària.
El 1995, de tornada a Barcelona provo sort oferint-me a editorials i revistes i en Miquel Riera m'encarrega il·lustrar les portades dels Dossiers monogràfics d'autors que inclou la Revista Quimera.
Trobo feina de pintor de decorats, publicitat sobretot. Aviat descobreixo la meravella de pintar sens-fins de dimensions descomunals. Ara he de passar de l'"es pinta sense pintura", que em repetia Pablo Mañé, a un punt de vista industrial que s'avé més amb aquella incontestable teoria del color que va formular Matisse: "4 Kg de verd és més verd que 100 grams de verd".
Amb el temps em dedico cada cop més a la construcció d'elements volumètrics i grans ficticis per a publicitat, teatre,cinema, espectacles, intervencions a la via pública, per a parcs temàtics, zoològics, en fi.
La broma dura poc menys de vint anys.
Mentrestant no he deixat de dibuixar i vaig fent algunes il·lustracions per a revistes de pensament crític com Guaraguao o La Maleta de Portbou. També portades de llibres per a la col·lecció Marginales de l'editorial Tusquets, PRE-TEXTOS o el Club Editor entre d'altres.
El 2010, animat pel pintor Lluís Marsans, faig la meva primera exposició individual a la galeria Sala Llibertat, a Barcelona.
De 2013 a 2016, sota el pseudònim de Bàrron dibuixo cap a quatre-centes vinyetes d'humor gràfic per al diari ARA. En aquella època ha nascut el meu fill a Alemanya, i jo hi passo la major part del temps. Allà tinc la necessitat de fer-me d'aquell paisatge,d'aprehendre'l, de conèixer profundament la terra d'on és fill el meu fill per jo també ser-ne.
M'endinso al bosc i dibuixo el que veig, els faigs, les falgueres; deixo que tot vagi creixent dintre meu. Travesso camps, dibuixo la gent, les vaques, els pollancres, i vaig aprenent els noms en alemany dels arbres i dels ocells.
Entenc que quan John Berger diu que dibuixar és un acte d'amor vol dir això mateix.
Els veïns em fan encàrrecs de retrats, retrats de gossos i també de "vistes" de cases. Continuo rebent cada any religiosament, un pot gros de mel d'un veí que va voler que el retratés orgullós davant dels seus ruscs, mig cobert d'abelles.
Finalment, els dibuixos s'exposen a la Galeria Freye & Sohn de Münster en una exposició individual que serà el principi d'una col·laboració amb Ingeborg Freye com a marxant que haurà de durar força anys.
Ara fa temps que he tornat a l'Empordà, a la terra dels avis i de la infantesa, on visc amb el meu fill. Treballo amb cavalls i dibuixo. Dibuixo molts cavalls i xiprers i gossos i galls i tota mena d'ocellets. Dibuixo visions del mar i, a l'hivern, el foc de la llar i les mudables, impossibles flames.
Per mi és important dibuixar del natural, el paisatge o un model. Per tenir l'ull i la mà desperts, encara que sigui. Per aquell acte exigent i simple de mirar. Però és a la nit que hi veig clar i puc treballar. Dibuixo quan tothom dorm i estic sol i sento encara a la retina les formes i els colors d'una visió que s'ha produït de dia, com qui vol reconstruir o salvar una imatge que s'esvaeix.
L'últim cop que he exposat ha estat l'estiu passat, quatre dibuixos a Galga, la flamant galeria que el Nico Nubiola i la Jèssica Weinstein inauguraven a Palau-saverdera amb una mostra col·lectiva que incloïa obres del mateix Nico i d'altres admirables artistes; entre ells la Katy / Cornelius i en Rai Escalé.
I aquesta afortunada coincidència ens ha dut a trobar-nos de nou ara i aquí. Som a Bràfim i corre el mes d'abril de l'any 2025.
L’equip d’AIGUA us presenta a continuació part de la col·lecció “El dit a la flama” que tindrem la immensa sort d’exposar aquests mesos.